Relats i històries ferroviaries

Obro aquest tema per anar deixant els relats o històries de tematica ferroviaria que trobem interessants.

Si teniu una mica de temps, dediqueu-lo a llegir el següent relat que he trobat a una revista digital, es una mica trist, però val la pena de llegir-lo. Es titula: El ultimo viaje


Una mañana de primavera en el depósito de Oviedo tomé, con servicio comercial, mi última inglesa. Me entregaron las llaves y el libro de reparaciones con la advertencia de que a la llegada a León se apartaría, siendo baja definitiva en la Red. Los años no perdonan. Lo que hubiese sido un viaje más, se convirtió en una despedida, melancólica. Mis años de juventud se pasaron viendo las maniobras que hacían en León los expresos a Barcelona. Mis noches de infancia en la cama, en las que aprovechaba el paso de un mercancías al salir de León con dirección a Galicia o Asturias para quedarme dormido con su murmullo de ejes y chirrido de pestañas. Los Silbidos que se escuchaban, cuando iba a llover en verano, al pasar por los pasos a nivel de Armunia. Todo eso se esfumaba. Su muerte, eutanásica, me acercó más a la mía. Mi Abuela, ya fallecida entonces, sabía cuándo su nieto llegaba a casa por los silbidos de su locomotora. A uno que se pasa la vida mirando por un cristal con el tiempo de cuarzo metido en la muñeca izquierda cuando le hablan de la muerte se le quita toda la valentía que tiene en la cabeza y se sustituye solo de recuerdos, y éstos, qué mayor te hacen.

Imponente, con el brillo del Sol, la locomotora esperaba en las vías. Reconocí los carretones tocándola como si quisiera tranquilizarla. Estaba todo bien. Subí a su interior y respiré ese aire que había respirado tantas veces. Ya repuesto de la impresión, sin ser abandonado por la melancolía, nos dispusimos para llevar un tren. Una composición de butano desde Aboño (puerto de Gijón) hasta León Clasificación era la tarea, su última tarea. Desde Oviedo fuimos aislados, a 100 Km/h. hasta Veriña donde se coge la bifurcación para Aboño. Las ventanillas bajadas, el brazo levemente asomado en ellas, el sol entrando por la derecha. La serie con los shuntados para casi todo el trayecto fue suficiente. La composición estaba ya preparada. 500 Tm. de butano para Torrejón. Freno de vacío. Realizamos la prueba de freno. Primero vaciar los depósitos de todos los vagon es haciendo una depresión de 50mm de Hg. Después frenar el tren dejando entrar aire de la atmósfera al circuito de vacío hasta un vacío de 30mm. de Hg. Mi compañero comprobó que todas las zapatas del tren apretaban sus correspondientes ruedas. Al llegar al último vagón destapó la manga de vacío comprobando que la atmósfera entraba en el tren. Yo por mi parte, atento al vacuómetro, vi como descendía el grado de vacío. Coloqué la cabeza de freno combinado en "marcha" y la bomba de vacío comenzó a succionar el aire del circuito de vacío. Una vez alcanzado el grado de vacío que existía antes de provocar el enfrenamiento, mi compañero se acercó a la locomotora comprobando en todo el tren que las zapatas no hacían presión sobre las ruedas.

Dispuesto el tren, para salir de Aboño, estación particular del puerto de Gijón, nos entregan la documentación del tren con un modelo de ORDEN DE MARCHA por escrito, ya que el personal no pertenece a Renfe. Un recio toque de silbato que ofrece mi compañero, inversor adelante, avanzo el regulador a la primera muesca y con tensión en los motores desplazo el freno independiente con suavidad desalojando el aire de los cilindros de freno de la locomotora. La máquina desplaza el tren. Avanzo el regulador sin prisa hasta lograr la serie sin resistencias llegando a los 30 Km./h. Antes de llegar a Veriña hay un cruce con la línea de La Barca (ENSIDESA hoy Aceralia) en el que hay que parar: Viene un torpedo. Cierro el regulador deteniéndome un segundo el la primera muesca. Desplazo la maneta de freno desde "marcha" hasta el principio de "frenar". Entra aire en el circuito, las zapatas se aproximan a las ruedas y el tren se para notándose el ir y venir del butano líquido dentro de las cisternas. Un "torpedo" es una composición de dos General Electric con un vagón de arrabio fundido en el medio.

Una vez que pasa el torpedo, a la distancia avanzamos nosotros dejando a la izquierda el Parque de Carbones y luego Veriña. Ya estamos en la línea León - Gijón, vía doble banalizada con CTC. Dejamos a la izquierda Poago con todos sus aceros para avanzar desde los 16 metros sobre el nivel del mar. Monteana, Serin, Villabona, Lugo de Llanera, Viella, quedan atrás a 80 Km/h. Entre Viella y Tudela Veguin pasamos a 30 Km/h. por el túnel de la Grandota de 3700m. construido por los presos políticos del dictador. Sin duda se oyen por las paredes, cantada entre dientes, la internacional y a las barricadas. Salimos de la General en Lugo de Llanera y volvemos a ella en Soto del Rey. Vamos por la línea vieja, Olloniego, y el paisaje ahora es de carbón, Ablaña, Mieres, Ujo, su primer depósito. Dirección Sur con el sol de frente, alto, y el aire fresco y agradable. La vía doble se acaba en Pola de Lena, 323m. sobre el nivel del mar. Ponemos el tren a 75 Km/h. con la serie - paralelo para nada más llegar a la Cobertoria, principio de la rampa de Pajares, combinar los motores en paralelo y así, bufando la inglesa, subirá hasta los 1379m. sobre el nivel del mar. Campomanes, Puente de los fierros, Malvedo, Linares - Congostinas. Navidiello Parana, Pajares y por fin el túnel de la Perruca, 3071m. recto, en un lado Asturias y en el otro León. Paisajes preciosos donde los haya, a un lado y otro, recios, cortantes peñas que afilan el ánimo. La inglesa subió otra vez el puerto; la última. Cierro el regulador y dejo que descansen los viejos motores amainando la marcha con los frenos del tren hasta llegar a Busdongo donde nos apartan para cruzar con el 79, talgo pendular de Madrid. Lejos de olvidar, B usdongo no hace más que recordarme: mi abuelo materno fogonero de anden desde los 14 años aquí en Busdongo. Busdongo, primer destino de mi padre en Renfe como factor. - " Cuando llegaron estas máquinas no sabíamos la carga máxima que tenían. Le metíamos todo lo que podíamos y se rompían muchos ganchos de tracción".

Pasa el talgo y tenemos vía libre. Desenfreno la máquina y abro el regulador sin prisa para volver a cerrarlo conduciendo como si fuera un viaje más, como el viaje de siempre. Pasamos el puente de Baños, donde nunca hay nieve y la que debería haber está antes y después, para llegar a Villamanín donde nos vuelven a apartar. Si Busdongo eran recuerdos, Villamanín es la propia memoria porque allí está mi Bisabuelo cambiando la aguja para la vía desviada. Cierro el regulador de recuperación y aprieto los frenos del tren entrando casi a 30Km/h. por los cambios parando frente al pico la Mata. A la izquierda la blanca calcita pirámide del Fontún. A la derecha, el oeste, los tres picos de Casares. Cuando amanecía nublado decía mi bisabuela -"Ya salió el sol por Casares". Arándanos y faisanes, agua fresca de los neveros de agosto, donde se rompe el mundo cuando hay tormenta. Pasa un bobinero vacío con una 251 y luego marchamos nosotros. Santa Lucía, Pola de Gordón, La Robla, pasando una y otra vez sobre el Be rnesga desde los 1379m. hasta los 824m. de León, última parada de esta máquina que con toda humildad descansará para siempre. Pasamos por el bullicioso Crucero, uno con la mano en el silbato y el otro en los frenos , deteniéndonos en León local unos minutos. Dejamos el tren en León clasificación y llevamos la inglesa al depósito andando por sus medios, con tanta historia que contar, sin el ánimo disminuido, como un día cualquiera, como si no fuera el último. Desconectamos los compresores, los grupos, abrimos el disyuntor, bajamos el pantógrafo, apretamos el freno de estacionamiento, desconectamos la batería y la 7000 se durmió en su último sueño. Soñó que viajaba.

---
F.Pertejo
[Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]

Un relat molt bonic, gràcies.

Bé, no sé si es pot considerar ben bé com a "temàtica ferroviària", però fa un parell d'anys vaig escriure això:

LA DARRERA HORA

Sona el xiulet. L'andana s'està quedant cada cop més buida. Es tanquen les portes i el tren de la darrera hora arrenca, com cada dia a la seva hora (bé... com cada dia tampoc, però aquest ja és un altre tema). Miro per la finestra una última vegada, abans que el tren entri al túnel. Encara puc veure el llac però d'ella no n'hi ha ni rastre. Tampoc em sorprèn; em sembla que no és molt de voltar per allà; suposo que quan vius i treballes en un lloc com aquest, veus com perd tot l'encant.

Ja hem deixat l'estació una mica més enrere; ja queda menys per tornar al món real. Trec la guitarra de la funda, l'endollo al "marschallito" i em poso a tocar alguna melodia melancòl•lica; potser l'hi faig una cançó amb això. Intento animar-me pensant en la música. Sí... potser l'hi faig una cançó amb això... o potser no. Avui no estic inspirat; ja fa una temporada que no ho estic. I tampoc tinc masses ganes de tocar que diguem. Merda!

No recordo haver vist enlloc més una mirada com aquella; tinc una mala llet especial jo per caçar al vol aquestes coses, però a vegades em toca dissimular i "mirar cap a una altra banda" per no incomodar a ningú. De fet, jo mateix em vaig acollonir una mica quan em vaig adonar que em mirava. Potser el que em va acollonir realment, va ser la seva mirada, perquè sens dubte tenia alguna cosa especial. Era com si intentés veure què s'hi amaga més enllà de les meves retines; com si intentés veure la meva ànima. Crec que només mirant-nos als ulls ella i jo podiem arribar a saber d'una manera més o menys llògica, de què parlavem... o de què voldriem haver parlat. Potser el que ens faltava per superar, era precísament això; parlar; l'obstacle de les paraules a on, en definitiva és mesura la nostra manera de complicar-nos la vida. És com allò de "jugar-se'la en les distancies curtes"; una sola paraula a vegades pot arribar a significar la diferència entre el cel i l'infern, i com deia en Grouxxo, "millor callar i semblar tonto, que obrir la boca i desvetllar-ne els dubtes". D'això ja fa temps... gairebé un any. Després vam perdre el contacte gairebé per complet... i vaig preferir "esborrar-la"; està clar que no era el moment, i la idea de mantenir "eternament" el record d'una mirada en forma d'amor platònic, és molt bonic per a la lletra d'una cançó, però jo ja estic curat d'espants i ja començo a no tenir edat per a segons què.

Però avui ens hem tornat a trobar. Les mirades han tornat a l'ordre del dia. Sí, mentre dinavem en aquell menjador, les mirades a reull eren constants. Era com si tots dos estiguéssim esperant que l'altra persona mogués fitxa; el que costa realment no és moure fitxa, sinó moure la correcta, perquè després "no queda bé" moure-la més d'una vegada, si l'altra persona encara no ho ha fet. Collons... que complicat. A jutjar per l'aparença, ella pot arribar a sentir per a mi, el mateix que jo per ella. Però és clar... sempre a jutjar per l'aparença. No... no pot ser només una aparença; no ho havia vist mai això. Em sembla que últimament m'he obsessionat tant en "existir", que ara no sé com dir-li a ella que també "existeix". A veure... ja sé que la seva situació no és la més fàcil i agradable del món que diguem... però collons...

El tren segueix vorejant lentament aquesta vall; seguim baixant. De sobte el meu company (que entre altres coses està com una cabra) em fa un sugeriment...
- Vols que tornem a pujar?
- No - M'en moro de ganes... o potser no en tinc tantes ganes... sento que ara mateix hi pinto més aviat... res. El meu company no para de repetir-me sobre la "creença, que no coneixement" de que ella està "col•lada" per a mi, però jo... ja no sé què pensar. També m'ha suggerit que pot estar acollonida per a tota la situació... i jo també, no et fot!! Però vaja, siguem realistes... dubto molt que es vulgui veure enmig d'un triangle amorós... deu ser això; ni ella es vol veure enmig d'un triangle amorós, ni jo vull, ni penso formar-ne part, o sigui que cap problema, tot arreclat. Déu meu... quin calvari.

A part de tot, demà treballo i no estic per anar fent excursionetes; ja se n'encarregaran prou allà a la feina de recordar-me quin és el meu lloc, enmig d'una gran merda; que en ocasions tinc ben poc a veure amb aquell noi intel•ligent, convincent, racional, etc o l'estranya raó que sigui per la qual ella s'hagi fixat (o com collons es digui el que hagi sentit o fet per dintre seu) en mi.

Quan us heu despedit, em diu el meu company, ella no t'escoltava; et mirava. Ah mira, que simpàtica... i què vol dir això, pregunto.
- Ho fan molt això les noies... quan estan enamorades; els hi parles i de sobte no t'escolten perquè s'et queden mirant.
Ah mira, està bé això; al final potser no caldrà que em plantegi estudiar un màster de psicologia per entendre a les dones (entre altres coses perquè estudiar i jo, som dos conceptes absolutament incompatibles). Quin merder... la idea d'aprofitar-me d'una possible tragèdia per conquistar el cor d'una dona... tampoc és una cosa que m'entussiasmi especialment, però ja ho diuen que això és la guerra, no? Que absurd tot plegat... si en tingués ocasió, li diria unes quantes coses sobre la vida; "quan et decidiràs a fer un pensament? Tampoc t'equivoquis. Només parlo de tu; de tu i del que tu vulguis fer amb la teva vida". Sí... exacte, amb tota aquella convicció que tinc a vegades, i que en segons quins moments no aconsegueixo "recordar" d'una manera nítida. Potser no sóc el més indicat per donar consells de valentia quan jo mateix no m'atreveixo a predicar amb l'exemple amb la meva propia vida. O potser... és perquè sé prou bé el pa que s'hi dóna quan vols fer un pas endavant, que ningú li podrà dir com jo, que deixi aquest estat d'indecisió permanent... però tornem al tema de les mirades; la mirada no enganya, però de paraula em pot dir que "aquí no passa res" i... i no passa res.

A vegades em sembla que em fa més por, plantejar-me que algun dia em pogués anar bé amb ella. Sí, tinc por que ens vagi bé; tinc por perquè potser no la sabria fer feliç; no me n'adonaré, i com sempre, se m'escaparà. I acabarà com sempre se m'han acabat els intents de conquistar a altres dones; malament. Però què dius?? Si encara no has tingut temps de cagar-la... potser aquesta vegada no la cagues. Ves a saber, potser ella pensa el mateix... no, si encara serà veritat que parlem en el mateix idioma ella i jo... ep!! Ja som a Ribes. I sí, ja sabem de què parlem...

Us explicaré una ``petita´´ incidència que ens va passar ahir...

Ahir, el que semblava un caminet de roses es va convertir en un malson de perill, tres companys i jo vam decidir fer la ruta del tren groc la qual es pujar per Puigcerdà i baixar per Portbou mitjançant aquest trenet, fins a Perpignan tot bé, quan resulta que en un cartell tele-indicador veiem que el tren que baixa de Narbona i Montpeller destinació Portbou portava 30 minuts de retard. Poder enllaçar amb l'últim MD cap a Girona i Barcelona es convertia en tota una aventura, ens van dir que anéssim amb el primer tren fins a Cerbère i allà agafar un Bus fins a Portbou però preferíem esperar a veure si es solucionava la cosa amb l'altre tren... doncs resulta que al cap d'uns minuts a la pantalla anuncien que el retard passa de 30 minuts a 40 amb informació addicional que la incidència es per culpa d'un incendi... no quedava altre que agafar un tren que venia mitja hora tard i cap a Cerbère... al vindre el tren de Cerbère mirem els horaris per última vegada amb la noticia que el retard del tren de Portbou ja superava l'hora de retard, en fi, ens encaminem a Cerbère i allà intentem buscar solucions parlant amb els taquillers ja que un dels companys parlava francès, total que ens diuen que a les 9:30 vindrà un Autocar que ens portarà a Figueres, Girona i Barcelona, jo baixava a Sant Celoni, doncs em veia a casa cap a les 3 de la matinada... la idea era colant-se al Regional que puja a Cerbère i baixar fins a Portbou de buit perquè no quedava altre, però vam pensar que seria millor baixar amb l'autocar i que passes el que tingues que passar...

Eren les 21 hores de la nit, nosaltres a Cerbère, el MD ja havia marxat de Portbou ben puntual, doncs ens informaven per mòbil sobre la situació, total que a les 21:30 surt el nostre Autocar cap a Barcelona i aquí començaria una aventura eterna, el conductor en comptes d'anar direcció Portbou, es fot direcció Perpignan i ens traguem més de 45 km fins la ciutat francesa, lo més fort es que per arribar allà la carretera passa pel costat del mar i és molt estreta amb moltes corbes com les costes del Garraf, doncs el conductor toca el mur que separa la carretera del precipici al mar i ens emportem un ``espant´´ tots de perill, a sobre per acabar-ho d'adobar no li entraven les marxes... arribem a Perpignan i ja són les 22:15... agafem l'autopista i cap a Figueres creuant la frontera francesa... fem la parada a la capital de l'Alt Empordà on el conductor fa una volta llarguíssima i inútil, continuem fins a Girona i allà és quan ja tots ens posem a riure, se li cala l'autocar al mig de la carretera i ens quedem parats més d'un minut, total, tot l'autocar rient-se, a Girona estacionem a l'andana equivocada ja que estava reservada per autocars nocturns destinació Palafrugell. A tot això ja eren les dotze passades de la nit... marxem cap a Barcelona amb arribada a la capital catalana a les dues menys quart on fem parada a Barcelona Sants. Allà ens acomiadem d'un company que viu per Plaça de Sants... nosaltres encara teníem aventura per endavant, doncs anem a buscar un Nit bus que ens deixaria a Plaça Catalunya. Aquella hora només veus que gentussa per Barcelona, gamberrisme, alcohol, prostitució... en fi, no molt bon rollo. Al arribar a Plaça Catalunya, veiem que el meu Bus Nocturn sortia cap a Sant Celoni a les 3 de la matinada i nosaltres esperem, arriba primer el Bus dels meus altres dos companys, ens acomiadem i acte seguit arriba el meu. El viatge molt tranquil fins a Sant Celoni amb arribada a casa a les 4 de la matinada passades amb una son que portava a sobre impossible de descriure...


Conclusió: D'arribar a casa a les 10 de la nit amb MD, he tingut que arribar a les 4 de la matinada passades, amb Bus Nocturn per culpa del tren francès, sort que estem de vacances...

El tren groc per la seva banda, molt molt guapo, era el primer cop que i anava i em va encantar

A mi em molen molt aquest tipus d'aventures!
Ara, si acaben bé, clar...
Per cert, acabo de moure el teu missatge on toca.

canalcole escrigué:A mi em molen molt aquest tipus d'aventures!
Ara, si acaben bé, clar...
Per cert, acabo de moure el teu missatge on toca.

Merci Xavi, estava dubtant a on anava

Ostres Ignasi mira que et vaig dir que no anar tant tard i pillar l'ultim MD xD Hahaha quina aventura!

I posats a fer tantes voltes, no li podies dir al conductor que et deixés directament a Sant Celoni? Total... ja no vindria d'un quart d'hora o mitja hora...

nilruiz escrigué:Ostres Ignasi mira que et vaig dir que no anar tant tard i pillar l'ultim MD xD Hahaha quina aventura!

La única manera de fer aquest viatge era ``pillant´´ l'últim MD

Jordi Freixas escrigué:I posats a fer tantes voltes, no li podies dir al conductor que et deixés directament a Sant Celoni? Total... ja no vindria d'un quart d'hora o mitja hora...

Si que li vaig dir sí però que va, quan vaig passar per davant no vegis la rabia que em va fer...

I per què no reclames a l'empresa?

Per cert, fa poques setmanes vaig passar amb el cotxe per la carretera que va de Portbou a Cervera i ben bé es pot dir que els costat espanyol és estret, però si el comparem amb el costat francès, l'altre sembla una autopista...

Haguessiu pujat a LaTour amb el primer tren del matí

Jordi Freixas escrigué:I per què no reclames a l'empresa?

Per cert, fa poques setmanes vaig passar amb el cotxe per la carretera que va de Portbou a Cervera i ben bé es pot dir que els costat espanyol és estret, però si el comparem amb el costat francès, l'altre sembla una autopista...

L'autocar el va contractar l'empresa SNCF i els únics bitllets que l'operadora pot vendre pel regional de Renfe són amb destinació Figueres, Girona i Barcelona, que van ser les parades que va fer l'autocar i per tant no s'hagués pogut fer res.

Això ho trobo estrany. Diria que tu pots comprar la destinació que sigui.

nilruiz escrigué:Haguessiu pujat a LaTour amb el primer tren del matí

Nil no serveix de res agafar el primer del matí perquè el següent tren groc no surt fins les 13:16 i per això ja agafem el segon...

ferrotren escrigué:

nilruiz escrigué:Haguessiu pujat a LaTour amb el primer tren del matí

Nil no serveix de res agafar el primer del matí perquè el següent tren groc no surt fins les 13:16 i per això ja agafem el segon...

Ja ho acabo de mirar als horaris.

Jordi Freixas escrigué:Això ho trobo estrany. Diria que tu pots comprar la destinació que sigui.

Fals, el sistema de venda SNCF només permet origen/destinació Girona Figueres i Barcelona.

De totes maneres ja haurien pogut agafar i realitzar les parades habituals dels MD...

Jordi Freixas escrigué:De totes maneres ja haurien pogut agafar i realitzar les parades habituals dels MD...

Bé, realment em sembla que l'únic perjudicat vaig ser jo que baixava a Sant Celoni i vaig passar per davant

Pel que vaig veure a l'autocar, la majoria eren estrangers que anaven cap a Barcelona, no crec que ningú que vingui de terres franceses volgués anar per exemple a Llançà, Caldes de Malavella, Sils, Sant Celoni... entre d'altres

Ja, però es tractava de complir amb les parades reglamentaries del tren que estava mig-substituint. Que això tampoc significa parar a totes les estacions.

De totes maneres, és realment escandalós que el tren en que vareu baixar fins a Cervera (i més tenint en compte el tema de l'avería) no hagués continuat fins a Portbou.

Jordi Freixas escrigué:Ja, però es tractava de complir amb les parades reglamentaries del tren que estava mig-substituint. Que això tampoc significa parar a totes les estacions.

De totes maneres, és realment escandalós que el tren en que vareu baixar fins a Cervera (i més tenint en compte el tema de l'avería) no hagués continuat fins a Portbou.

Ja t'han dit que la SNCF només ven bitllets a Figueres - Girona i Barcelona, per tant l'autocar va fer el recorregut establert, deixa ja de marejar la perdiu si-us-plau. Tornem al tema.